Xibom sa darrera corranda

Xiboms letzes Lied


Els insolents vehicles l’imperible gatxull, que en la seua proliferació vessava de la soll, escandalosament llençaren, a gruixuts escatxics, damunt el defectuós, esberladot, patriarca, el qual, com ara sentint-se la cotna greixosa calabruix-abonyegada per aquell fètid garbuix de filigranes excrementícies, amb els pèls de l’inflamat visatge tots enfeixuguits de cascàrries, volgué heroic plànyer-se’n amb cap arenga escruixidora, on per torna per la boca mateixa li n’entraren tèbies femtes rai i amb soliditats de suros de diferents mides. Un porcairol qui rabejant-se en l’oci l’observava volgué al seu torn fer-li avinent que com més xerrés més merda menjaria, indicació que semblà xinxollar el més que tocat prelat, clergue arrebossat ans gratinat de brutícia pútida, bateig més que merescut ara que la vida li fotia definitivament figa, musclejà com qui diu per tu fotràs, capdecony, i continuà somiant truites farcides, o pastorívoles aventures de cardamentes si fa no fot, ja et dic, bucòliques.

D’un dels vehicles, tot d’una aturat, en davallava a vomitar dama perfumadíssima i d’aires aristocràtics, la qual en ensumar el bisbe emmerdissat orxegà amb més força encara. La reconegué l’eclesiàstic, puta parroquiana de preu, i en conseqüència automàtic es convidà al vehicle. El xofer li venia una basca invencible i per això davallà al seu torn. Sol al vehicle, l’untat, malmès, mistagog trobà als seients del darrere ampolles de fortors i d’essències a dojo, d’on que en begués a galet en cap sacrílega barreja i es fiqués a fer-ne gàrgares, teòleg de qui llavors, quan menys se l’entenia, més hi toqués, car, com és conegut, qui té per ofici bavejar bajanades, només te’l pots creure quan no diu ni caca, mama.

Mes què me’n fot del rat d’església, ninot de teòcrata, tronat, tabescent, titella del feixisme religiós, ni del porcairol exhaust de no haver fotut tampoc re el jorn sencer; el que volia, estètic com figureta de porcellana dalt la plataforma, barliqui-barloqui amb ulls de zigòpter, un pèl massa arrogant i tot, com cap astrònom si fa no fot prou optomètricament organitzat, escrutant vidre amunt el calidoscopi del cel, mosaic obcònic, com si sóc un déu d’incògnit, que arribés... Que arribés, vull dir, el “meu” vehicle, el que m’havia de dur sense més neguits a indrets triats, on potser àdhuc fotjava en sucosets plecs intercrurals de madones de certa categoria, car prou m’havien dit que on anàvem, protervioses heteres de l’alta societat amb el verriny esventat, ço és, amb febres pel cardar i remenar el cul, rai, a pler, un farciment, a vits besats, vós, som-hi, fot-li’n, aür.

Ah com se m’atansa, paràsita, amb espontaneïtat de crisàlide qui s’espelleix, humida i sedega alhora de gresca i d’histèria! Ajorneu les cornetes de l’últim juí, doncs! Que els seus llavis angèlics es posin pus tost a la meravellosa banyeta del marrec (des Knaben Wunderhorn), i hi xiulin a pleret, a cor-què-vols, manela, i que en traguin tot el suquet. Balanífer, tit, el marrec, i la seua meravellosament llambresca corneta, que cap altre efeb ni dandi patorrat d’ert cuquet (ni tampoc cap altre goliat de titoleta minúscula, ell, estatuesc ans herculi com cap “mestre Univers”, pobrissó), quines delitoses, sinestètiques, sensacions en bufar-hi, oi, ma dama, no us forneix!

Vagues somieigs de truites amb mariners sarcàstics qui, passant, criden i truquen al ferro de llur vehicle, bo i transformant-me en albatros de malson, pària a qui el sibil·lí destí no absol de patir també ara mateix. M’empassaré sencer l’escarn i fitaré al lluny, on els paisatges perden amarres i s’esbordellen els horitzons, perquè ara, en coalició proliferant, ve, desesperat, l’hivern, i ve, pruent com acàlef, el crepuscle, i, invisible, me n’adon, una de dues — que he perduda la maleteta, o que he perdut el tren. Quin tren? Vull dir, el vehicle.

Destrempat, ausades, giraré cua. I, mentre ho faig, a cocció lenta com amb certes molt delicades ceràmiques, així vaig sedimentant-me, vàgil, mentre sóc de tornada cap a ca meua. I em dic, Hauran hagut, pobrissons, cap accident? Anecdòtic, qui sap, m’informarà hom més tard del resultat de l’autòpsia, über das Ergebnis der Obduktion? Car enigmàtics, oi, com les mateixes evolucions, estocàstiques, autoesquediàstiques, del camp magnètic terrestre, els trajectes de cap vehicle un pic esqueixadament accelerat cap a l’inconegut, no pas, vós? Sí ves!

Tret és clar que els mesquins apòstates no m’haguessin jaquit enmig del trànsit embogit, servant el ciri de les glaçades candeletes, el cel mentrestant passant de lluent safir a fosc com la puta pega que sembla que hec d’ençà que em nasqueren, malparits, i amb quins enverinaments a la sang, quines endèmiques metilacions dels gens, exigua oradura del tit, empastifada feina de manguis, cos boterut fet per als llamps. Mes calma’t, homenet, això rai. Prou que has els articles a la vida únicament essencials — la teulada, la teca, el llibre, la llàntia i el llit. El romanent, luxe negligible, au, bah.

Quatre o cinc carrers més i ja hi sóc, que em deia, quan tot d’una, nit extravagant, bigarrada trilogia de faranduleres em fan l’aleta. Deia, Què? Com m’esgarriava fins al barri de putarretes? Coses rares dels peus autònoms, a qui les parts nobles del cos, collons i tita, suggereixen nogensmenys on caldria potser adreçar la proa.

Pàl·lides vora la demolida bòbila, fictes òrfenes, i en quin sacríleg deliri, pobrissones, les noietes es veu que no em volen pas poc de parot! Se m’arrapen amb eufòria. Cert que, en la pols cohesiva de la boira, semblaven salsitxes, a qui, ateu i antropòfag, no et costaria gaire fotre’ls mos, mes vençuda, a cop de nues genives, la ruca dèria del mossec, com si sóc ara cap carrincló espantall de bòfia, a qui cap altre cínic fuster llimava la ferramenta, i alhora xollava el cap, el qual, ara, sense palla, en diries lluent compàs, menys de les agulles magnetitzades, acceptes ton lot de passavolant apressat, i prou púdic t’amagues la porra, sense ni gratar-te bragueta endins. A part, oi, que llurs essències essencials puixants i poixèvoles i penetrants, ofensives, irritants; la munió d’aromes viroses amb què s’embalsamaven, mòmies! Molt més m’estimava que s’haguessin persistentment llufades, fa? En fi, com dic, tant se val, a frec totjorn de veure’m acoltellat per les pinces de llurs ungles d’astor, en la trivial penombra m’hi esmunyia com fantàstic llimac. Ave atque vale, spurcae lupae, d’ungles esgrafiades de sangs, i amb encants de sofre i estigmes, ja us ho fotreu, m’agafeu en mala nit, massa desil·lusionat avui, rabejant-me en destempre, ensulsiant-me en descoratge, gruant vagues desgreuges, en acabat de tant haver esperat entre el verí estrident de la pol·lució, per a tornar en acabat en porreta!

I amunt, vós. Sant tornem-hi, ein heldenmütiger Reisender, spurius nocturnus in coturnos adulter, encaputxadet, i, si cal, caminant com amb tapins, a la japonesa (de roure? de freixe? d’om? de faig? de vern!), ara sí, ja m’hi veia, al simfònic magí, horitzó gloriós, prop la casa per què gruava, esvaït.

La caseta per què llavors em desficiava, la llogàvem a mitges, el savi Jeroniet i jo. De fet, doncs, ca meua no era, pròpiament enraonant, una casa casa. Ja em faré entendre, collons. Era una mitja casa; caseta, car era de mida minúscula, amb un canfelipet, una saleta, un dormitori, una cuineta, una cambreta dels mals endreços a dalt de tot. Es tractava, doncs, d’una caseta que hom migpartí, cardant-hi un envà de dalt a baix. L’únic que amb el meu veí a tocar tocar, el savi Jeroniet, de qui la seua part era idèntica a la meua, tret que emmirallada, decidírem, al cap de pocs mesos, de fer-hi dos foradets, a l’envà divisori que dic, un forat al replà del primer pis, i un segon forat més petit al replà dalt a les golfes. Així, si cascú, ell i jo, entràvem a ca nostra per sengles portetes, besades, amb el mateix número i tot, tret que ell amb un alfa afegit i jo amb un beta, un cop dalt, a la saleta, diguéssim, o a les golfes, també, ens podíem ficar, si volíem, bon amics, com benentesos parents, a la meitat de la casa que pertanyia a l’altre.

Així mateix a mitges, llogàvem una minyona lletgíssima, d’un atractiu molt agraïdament nul. De vegades i tot, li suggeria, tanmateix elogiós, que es depilés una miqueta les seues membranes d’escarabat migratori, que així no patia segurament tanta de calor ocupada en les seues catastròfiques tasques casolanes, o potser que assagés de tapar-se els estranys sacsons d’anèl·lid, de qui els el·líptics fragments anulars de què ens feia ofrena no podia jaquir-nos, pobrissons, indiferents, i d’ací que no fos cas que més tard, a l’hora de fer bugada, es trobés amb certes sospitoses taques de més difícil i fastigoset rentar, pobrissona.

La minyona havia una nebodeta, la qual, discràtica, verosa, boterudeta, sempre rondava per qualsevol de les dues meitats de casa. S’estava sobretot, cert, a la meitat del savi Jeroniet. Prou, pobrissona, hi esmerçava les millors hores de la seua granada, tronada, jovenesa en estudiar-hi aferrissadament els llibres, sacrificada a empassar-se’n tota la col·lecció dels OPF(ER) [Omnia Panta Fimmela (Erdolchenden Rippenstössen)], els dos cents volums i escapoló qui venien originalment estotjats en una mena de cilindre amb prestatges, cobert amb una resina transparent mòbil, i que es veu que el savi Jeroniet rebia de ben petitet perquè esdevingués, com cal, ben savi. Era una col·lecció que recollia, doncs, pel cap baix tot el sabut llavors — ço és, tot el sabut, i més i tot; diguéssim, el sabut i l’ensumat. I quan dic llavors vull dir, ara fa, si fa no fot, uns dos cents, dos cents cinquanta, anys. Doncs era això, tota aqueixa ciència abassegada, pròpiament acunçada en erts llibrots, de tapes coriàcies i lletra gòtica, que ara la corpulenta, sorrera, lacònica, larval, nebodeta s’aprenia fil per randa; de cor i tot, si us plau.

Pel que fa a aqueixa molt erudita col·lecció sensacional, haig de relatar que quan un migdia, sense haver re millor a fer, em vaig atansar als prestatges del cilindre del dormitori del savi Jeroniet, el qual dormia com un soc, i en vaig treure els llibres per a espolsar-los ben espolsats, i mentrestant havia col·locat el cilindre amb els prestatges i la coberta de resina transparent vora la finestra del meu dormitori perquè s’oxigenés, s’escaigué que per la finestra entrés una regina d’abelles, amb tota la seua cort, ço és, el seu eixam sencer, i flegmàticament, sense demanar cap mena de permís, tots plegats en prengueren possessió, i ara doncs sempre havíem haguda a casa abelles amigues i mel que regalava del rusc, en cossis que havíem al peu de la prestatgeria cilíndrica, amb els llibres, és clar, degudament exiliats a qualque biblioteca feta de quatre fustes a un racó del seu dormitori, el d’en Jeroniet, on sempre t’hi trobaves la nebodeta amorradeta.

Parlant del savi Jeroniet i el molt que dorm, pobrissó, cal dir que sovint vatua que el crec mort i el vull desvetllar, ressuscitar, amb quatre mastegotets, mes res, vós, falsa alarma; es tractava només de qualque coma o altre, d’on més tard, ell rai, zombiet xiroi d’allò pus.

En Jeroniet, savi vellet, ep. Pretén llavors haver fets els dos cents quaranta o cinquanta-dos, tret que jo, escèptic, no sé per què, però no em creia pas que ultrapassés gaire els dos cents vint i prou. Cert que si jo, amb setanta anys, me n’adonava que havia perduda força alçada, sis centímetres; nogensmenys, que era allò? Com qui diu no res comparat amb ell, el qual, amb força més de dos cents al pot, n’havia perduts a pilots, de centímetres. Com dic, pel cap baix, d’alçada, li’n mancava a hores de llavors un metre i mig. Era petitet com cap nyec, com mamerri, com cap infantó de bolquers.

Aquells dies el trec a passejar amb el taütet i tot. El taütet, car per motius de comoditat i sobretot de practicabilitat, com deia ell mateix, arribat a l’edat on havia arribat, s’estimava més clapar en taütet d’albat. Més confortable, vós, més segur, més estretet, sense perill de caure del llit i trencar-se qualque osset, pobrissó.

Som a fora, ell, cosmonauta de barri remot, menat pel desimbolt, menfotista, coet qui sóc, carall com reviu amb el bon airet, pobrissó! Sobretot quan el trac a la neu de la nit on l’aire encara és més net, parant compte, però, vós. Tampoc no gaire a prop del fum on els sorruts veïns japonesos sovint rosteixen a l’ast improvisat, sovint rovellat, a foc lent, certs infants superflus. Garrepes orientals, molt rarament t’hi han mai convidat!

Sempre he cregut que només es nodreix d’aire, el savi Jeroniet; no l’he vist pas mai menjar altre; i ni caga ni pixa; ep, tret que la minyona li posi i tregui els bolquers, que això no ho sé; no ho he sabut mai, cap cosiment no haig pels pànics higiènics, una micoia patòfob sóc, sí ves; i llavors, vivint amb ell, encara més. Dos cents quaranta-dos anys no es porten fàcilment. Si les meues xacres ja eren múltiples i d’allò més feixugues i fastigosetes, cal imaginar-se les seues, pobrissó.

Que ha, el savi nostre, una pila d’anys, cap bumerang del dubte no pot venir incessant a rosegar-nos-en. Ens ha ensenyat, a la nebodeta i a mi, el seu molt espès guaitajorns, escrit amb lletra microscòpica, i gòtica, és clar, de quan feia si fa no fot de repòrter internacional per a papers d’anuncis ara no en fa poques, d’èpoques, i que són morts i desapareguts, i hi surten, als fulls grocs del guaitajorns seu, tranquil·lament tractats per ell personalment, pler de coneguts contemporanis, en Nap, per exemple, i en Maldà baró, i llavors en Bismark, i en Lenin, i en Nin, i és clar, jo.

Ara, llavors, aleshores, treballàvem en els mateixos projectes intel·lectuals de diletants retirats i sense ínfules, i menys d’esperances de publicació, car és clar que mai no fórem prou bons, nosaltres, excelsos, per a les vastes exquisideses acadèmiques! (Parlant en clau irònica, vós!) Sols un parell d’afeccionats a la coseta sàvia, pobrissons. Immergits en tasques d’investigació pregonetes d’allò pus, tret que sense exagerar, el bon cosiment, la bona voluntat rai i potser prou, benèfica fauna d’ulleres gruixudes, tant ell com jo, ep, i qui sap, potser, més grandeta, la nebodeta i tot qui se’ns afegiria a l’ínclit equip!

I ara que dic nebodeta...

—Ah! Senyoret Xibom! Què farem, què farem? Tenim l’Eufoma prenyada!
—Qui és l’Eufoma?
—La neboda, cony!
—Perdoneu, minyona, no sabia que la nebodeta en tingués cap, de nom. Primer cop que me n’assabentava, vós. Nogensmenys, tant se val. Se sap, però; ha hom escatit, tanmateix, qui és el benaurat pare de l’agraciat nou ésser?
—El senyoret Jeroniet, és clar! Sort que es casaran!
—Ah sí? Quina edat li feu a la nebodeta?
—Ja ha fets els dotze i tot.
—Ah, així només es portaran uns dos cents vint o trenta, quaranta, anys. Bé.
—No re, oi? És el que jo he dit!

Tret que, ara que hi caic, quan fou, això? Quan s’esdevenia l’esdeveniment, ni quan s’esqueia l’escaiença? Ahir? No, pitjor. Abans d’ahir, no pas? L’altre? Quan? Al fons de les edats?

O potser ho has somiat, carallot?

Hò! Ara hi queia que, mentre la minyona m’ho contava, oi que hi havia un enorme, força apàtic, caragol borgonyó qui, gebrat, li pujava tarota amunt? No és aquest un detall inconfusible que traeix el malson?

Irrellevant instint de víking ruminatiu que em duus a melangiosos laberints nocturns per comptes de dur-me directe a casa i veure si haig raó, si hi retrobava la sempre descolorida minyona encara destil·lant irisades llàgrimes, o icors ictèrics, de benaurança, per les ben properes noces... O, sotmesa a cruel manguilatge emocional, banyada amargament en oceans, o pitjor, aiguamorts, de putes penes, per la presència del maleït patòleg envinat qui no eludeix nogensmenys el deure de certificar les defuncions dels massa apassionats amants, suïcidats ensems, en quin jangle macabre, o letal joguina, per a provar llur amor, o llur desesperació, o qui collons sap.

Hauria, em deia, d’adreçar-m’hi dret i rabent, a caseta, vós, pobrissó, i no perdre’m encara fosca nit en rònegues vinyes que la calabruixada nafrava.

Rònegues vinyes? Surant-hi, imperatiu, com notori centcames, qui, colltort, caragirat, sobrevivent, amb puteria, pobrissó, abruptament cancel·lava la seua arrapada identitat, i prenia, llambresc i marginat, perillós i incontrolat, en orri, penyorat, tots els riscs de la fugida i el vol? No ho sé, potser sí. Un detall era els llivells estroncats del costerut indret. Perplex, l’havia assolit, i m’hi havia com aquell qui diu glaçat; m’hi havia vist arrelat, arbret esguerrat, arronyacat, vora els corniülls i obriülls, i em rosegaven els conills, i als voltants mèdols i confins de daus ciclopis m’anaven cloent, fins que m’heus que alat estic fotent el camp. O potser no. Potser no em moc de lloc, potser hi faig floretes i nèctars, i em veig visitat per centcames de ben proper parentiu nogensmenys ausades ja promoguts a alats.

Ah les mels, te’n recordes? Havíem fet al vidre de la finestra del meu dormitori un forat petit, rodó, perquè a lloure hi transitessin les abelles. Oi que les dues femelles de casa, carallotetes, quina por els feien les benèvoles abelles; prou em gicaven tranquil el dormitori, no hi entraven mai, ni la minyona ni la nebodeta; tots els meus papers intocats, zum Glück, vós. Contra la por a les abelles, us hi instal·len sense permís ni re, al forat del replà dels dormitoris bessons, aquelles lleugerament electritzants cortines anti-insectes. I és cert que aquella malaurada cortina hauria pogut pelar de cap descàrrega el bon saviet; i per això li deia que no badés, que parés compte a aventurar-s’hi gens, que no es neguitegés per la companyia, que ja em faria caure jo prou sovintet al seu costat. Ara, elles, tot el dret, com dic, sí ves, tota la raó que havien, pobrissones; contra la por, prou s’hi val tot, vós, l’efímera i tanmateix torturada vida ja ens ve dictada amb prou martiri personalitzat per a cascú sense excepció, perquè gratuïtament, enzets i lirons, n’afegíssim si, contràriament, remei posar-n’hi ens fos rai, molla possible, ca? Tortures, com menys mills, que dic, sagaç. (Aforisme copiat del saviet? Qui sap? Som dit i ungla, cul i merda. Saviet i saviet, saviot.)

Mes, ah, se m’escapa un bleix d’esglai. En orrupte són falenes de la calavera, i arnes de mal averany, i rellotges de la mort, i botits i lívids cucs de la nit, i escarabats sarcòfags, qui t’entren clínics pel trauet rodó a la finestra; l’adés benastruc, i l’ara tètric, sinistre, maligne, trauet rodó a la finestra. I qui n’és causant, d’aital apokalyptische panorama? Em pren l’horror. És l’esborronadora imatge que em torna de l’infant de vint-i-cinc anys, degenerat, abjecte, pútrid; és ell, és ell qui se me les ha menjades totes; se t’ha cruspides totes les abelles de viu en viu, i ha xarrupada de pertot, i de part de terra, jaquint-te les rajoles netes i lluents com no les havies vistes mai; t’ha llepada a xarrups, brut, fastigós, tota la mel, tota. Maleït monstret, et té terroritzat; hi ha dies que no goses eixir de casa; el sents, incessant, pujant i baixant les escales, i que truca lent per les parets, plasmant-hi, amb merda, aquelles inscripcions insolubles que sempre assages sense mai reeixir-hi d’escatir; ai, pobrissó, prou et veig cagant-te de por amb només pensar-hi que el sorprens en la foscor; t’inspira, com te l’imagines, una basarda irracional, tot i que és evident que no ha gaire força, amb la mida que fa i la consciència que ha, la mida d’un minyonet de dos anys, la consciència d’un nyec de bolquers, pobrissó.

T’envaïa sense més el territori, i sistemàticament, amb goludam de solraig amb tot el que és gerd, se’t cruspia totes les abelles, no te’n jaquia ni una; i la mel, aitampoc no te’n jaquia gens, tota engolida, tota; cap rebuig no roman rere el pas del solraig golut.

I els seus ulls, esfarrifaons et sallen de cogitar-hi. Els seus ulls són com dues bales de vidre negre, sense escleròtica, sense blanc d’ull, o són, potser sí, com ara de plàstic, un plàstic durador, lluent, envernissat, negre total; i no saps pas què, ni com, li deuen veure re; inimaginable. Quina cara li faig? D’agonitzant. De divertit, ridícul, moribund. I quan em començarà de mossegar, de queixalar, de devorar? No puc viure dels nervis, vós.

Els japonesos, els sorruts japonesos prou en fan una excepció; no se l’osten, esquerps i precipitats, amb barroer estil, del damunt; al contrari, el nodreixen de continu, rient-se’n múrriament; el prenen per petit robot, em fa l’efecte, i el criden i l’han amb ells, i li emboteixen teca i mam, divertits; i ell, prou. Ell prou. Ell prou s’hi avé. Ell menjar i cagar; menjar i cagar, incessant. I li fan pessigolles, i li etziben catxamones i el tusten, i els fa molta gràcia com ressona part de dins; i és que potser ho és, mig de plàstic, monstret horrorós, el fill de la neboda i el savi Jeroniet; un fill qui recentment feia els vint-i-cinc anys, i sembla ben bé, i en tot, que n’hagi tot justs fets dos.

I en acabat, ben tip, torna a casa, tentinejat com un ninot, com un saltamartí, si caic no caic, i ací caic, ací m’aixec, i escales amunt, i ja hi som; m’envaeix i au, les ordalies, la prova del foc, a patir-hi de valent de bell nou, tu, sant tornem-hi; tots els meus papers. Tots els meus papers emmerdats. Merda de monstret qui creba de tip, i creba per la part del ses, i caga i caga, i recaga, i allò que caga, ecs i ecs i reecs, apegalós i pudentíssim, i, com dic, no hi ha paper de greu, molt seriós, treball intel·lectual que no me l’hagi cagat tot, i ja em veus, desesperat, passant-me el dia netejant merda dels papers. Una merda negrosa, enganxifosa, ultrafètida, i tant, i et passes el dia sencer, de debò, de debò, cada dia, cada dia, jorn i nit, netejant merda, traient amb esponges, els dits tots empastifadots, la gola a frec de vòmit, esborrant les piles toves, els grumolls, els greixums de merda dels teus papers per a tu pobrissó tan importants.

I la minyona se m’ha presentat avui mateix. Avui, oi? O ahir, tant se val. O l’altre. L’altre de l’altre, tant se val, tant se val. La minyona qui, perquè sa mare no en vol saber re, massa ocupada amb les tasques intel·lectuals d’erudició més eminent, a l’horrible monstret, li fa de molt patidora padrina, amb el seus típics grossmütterlichen Sorgen um den Grossneffe, i es veu ara que tem tost morir, i és cert que ja deu haver fets els setanta-cinc, pobrissona, per als meus noranta-cinc, i per als trenta-set de la fementida neboda, i els quants? Els dos cents vuitanta o noranta si fa no fot del saviet. Car ens anem fent grandets. Llampant esponera d’anyets, tots plegats, vós. Vaga impressió que hom hauria de desembussar quelcom o altre d’estroncat.

A tots ops féu, la minyona, diu:

—Ai, senyoret Xibom, que com sabeu he fets ara fa poc els setanta-cinc, i a la família tots l’espitxem a setanta-sis. Setanta-sis clavats, vós.
—No, dona, us animeu; preneu exemple del senyoret Jeroniet. El saviet frega els tres cents.
—Ell rai, haveu raó, jovenet, jovenet; gairebé tres cents. Mes nosaltres, no; no; nosaltres els setanta-sis és el límit. El parentiu sencer, de dalt a baix; l’arbre genealògic en pes, tot el brancam.
—Un dia o altre hi ha de caure el llamp de la casualitat, i oidà, una branca d’aquelles qui no es moren mai, florint pels descosits!
—Molt ximple sou, Xibom, si creieu en la casualitat, i no pas en el fat dictat per la severíssima divinitat del cel.
—Home, hom fot el que pot. Minyona, predestinacions, brr! Sou cruel.
—Cruel? Realista, i prou; els peus a terra, i els pensaments ja freqüentant, entrevenint, les pureses d’un paradís com més anem més atansadís. La televisió, merda, comparat amb l’espectacle de çassús, lla dalt.
—I ara que dieu paradís...
—Atalaiant amb moderat amusament les engruixides vicissituds de l’avern.
—I ara que dèieu paradís, els dies que fa que no veig el meu estimat col·lega, amb qui lligava a la perfecció tantes de descobertes científico-filosòfiques; quin enyor escruixidoret, si sabéssiu! És que la vostra neboda me n’interdiu, no sols l’honesta freqüentació, com dèieu, la molt joiosa visió llunyana i tot. Haig por, ja em perdonareu, que algun dia no el trobem mai més, l’ínclit saviet. S’haurà perdut i asfixiat en cap dels immensos sacsons de la vostra cetàcia neboda.
—També em planyc jo de la nebodeta, no us penséssiu, senyoret! No s’ocupa gens de gens del meu besnebodet, quin príncep, quin angelet!
—Angelet, ausades.
—I, si sabéssiu, senyoret, amb això, l’ansietat, la boja angoixa, els increments accelerats de fogots excrementicis, com més s’atansa l’hora fatal, l’hora ineludible d’haver de morir ara mateix, com qui diu, però també... Però també, és clar, encara més, el sufocant, l’agònic, neguit pel que li passarà, tantost jo no hi seré, al pobrissonet Panorm.
—En Panorm? Qui és en Panorm?
—Wer ist der kleine Schatz? Mein Grossneffe, sapperlot!
—Ah, perdoneu. Mai no li feia que l’haguéssiu batejat i tot.
—Vint-i-cinc anys que se’n diu, senyoret Xibom; em fa que tampoc vós no us l’estimeu gaire. Ho veieu? Per això mateix haig tanta de por; car què serà d’ell ara que em moriré? Ningú no el voldrà al món!
—Sí, dona, sí. Hi ha gent extravagant, com se’n diu, excèntrica, pertot arreu. Algú o altre se n’enamorarà. He vist que els gossos més lleigs són els més exposats pels rics i d’altres miserables carrinclons.
—Ai que acabarà a les firetes, exhibit d’estranquis, pobrissó; violat sense descans pels brutals ensinistradors de lleons, prou m’ho malicii, senyoret! O pitjor, pels de foc... de foc... de foques! Diese Leute, sie sind so sehr, so sehr böse! Bordells de bugres, els circs i cirquets, com prou sabeu, senyoret!
—I tant.
—Aquest és llur molt herètic pliu: plevir-se’n sense plànyer’l mica, i tantes de vegades com llur maleït verriny no els n’urgeixi.
—Minyona, cap dubte; prou els coneixem.
—Ultratjat sense remei, amb el cul enlaire, esparracat, ell qui mercès a mi tan presumidet, i tan elegant, amb robes inconsútils, entre àuries i miosotis, principesc, que sempre sembla un dandi patorrat!
—(O marieta culcagat.)
—I ara aquells fanàtics dels assots i els naftalens, com me’l tracten, mòrbids, nimfòmans, histèrics, cafres, no pas entre càmfores ni farbalans, entre forques, gàbies i cacauets amb closca, senyoret!
—Optimisme, dona!
—Tants de greuges soferts, massa aprosèctic, cau el meu sotil enteniment en atròfia; és el sollevament dels àtoms del puríssim esperit qui per gràcia infusa em basteix i qui últimament, llas, fort que malda per l’arravatament i el rapte celestials!
—Prou podríeu, al capdavall. Gratulem-nos-en?
—Jo rai, gairebé diria! M’esperen allà dalt amb els braços oberts. Mes, i el pobrissonet? Els turments, els turments! Quin sant d’altíssima pudicícia els resistia, quina altra traumàtica hagiografia ja en ve tota claferta?
—Hagiografies! Quines cavil·lacions més lúgubres ni claudicants, avui! Amb quin peu clop no us aixequeu, i iamba? Només us veig tremolosa veient a venir llamps i trons, i calamarses. I nogensmenys prou que el món, al món... El món... Al món... Guaiteu-me, noranta-cinc anys, i tanmateix encara servant d’amagatotis fragments de desig carnal; o com en diríeu, en cap estil vostre, més fi? Esquinçalls si fa no fot llordets de passió prou em romanen fent la viu-viu, oi, pels bategosos engonals?
—Ai que brut! Verge santíssima, quina degeneració! Ja tornaré quan no sereu tan cotxó!

I la nebodeta? Doncs la nebodeta transformada en truculent hipopotàmica nebodota; manant molt, havent fet tapiar les dues penetracions als envans dels dos replans i tot. Desant-se el saviet per a ella tota sola. Ai, que s’ha acabada la comunicació directa amb el meu Jeroniet, delit, joia i estel polar de la meua vida; llas, manel, la vida doncs perdent el darrer dels al·licients! En Jeroniet, la darrera vegada que el veia, d’esquitllentes, de dalt la finestra del foradet rodó condemnat estant, mentre l’hipopòtama se l’enduia a una de les conferències molt intel·lectuals que ofereix a un públic cada cop més dens i alienat (car molt més sàvia i curta de vista que nosaltres dos plegats, ella; és clar, amb els dos cents o tres cents llibres de tot el saber acumulat que es va aprendre de cor de petita, prou pot!); i el vaig veure doncs que treia el nasset microscòpic de la capsa de les ulleres de la seua donota, l’estoig argentat de les ulleres, car fins els taütets per als albats més diminuts li vénen massa grossos; fa la mida d’un ou, un ouet d’aquells xinesos que t’has de menjar ben podrits. Tan escarransidet, doncs, pobre saviet, que de cop-descuit, au, cap ventegadeta se l’endurà i no se’n sabrà ni cantarà mai més ni gall ni gallina. Sí ves, tots plegats, com més anem més sarcopènics, vós, oi que ja ho he dit? Disminuint de mida acceleradament, com qui diu triturats devers el negre forat del cul on la galàxia balbament l’espitxa.

Quantes de desgràcies estibades, de dissorts apilonades, de congregats pots de la pega a l’arruïnat llindar del meu cor, com més anem més descoratjat! Per això deu ésser que em costa tant de tornar a casa. Per això t’esperaves tantes i tantes d’hores, i de dies i de lustres i de dècades, i fot-li’n, a la intempèrie, durament castigat pels elements i les màquines infernals, que hom se t’aturés per caritat on érets i et portés amb el vehicle a la cràpula promesa, on confiaves, és clar, convèncer cap vídua prou acabaladeta, pobrissona, amb les teues minses mes sòlides gràcies socials i amb la intel·ligent conversa de què de cops ets mig capaç, i, en fi, en general amb el teu humil saber fotre, no fa? Mitridàticament. Mitridàticament prenent dosi rere dosi d’estrèpit i d’estalzí, i glops rere glops de gasos corrosius, que t’estiomenen els dedins, pobrissó. Vint-i-cinc anys com aquell qui diu palplantat a la cruïlla, endurant les brutícies i els sorolls tan criminals del trànsit horrorós; cada dia és clar que més decrèpit i enverinat.

Quan faig l’estaquirot, völlig vergessen, esperançat que em prenguin, un de més, som-hi, afegit per a la festa, i la platxèria, i, amb sort, àdhuc la disbauxa i el sexe descordat; per comptes, pler de llambrecs oblics em percudeixen el véllor puçós. N’hi ha qui, des la tenebror abissal de llurs vehicles, em lluquen amb ulls de foc, com enormes rats irats; d’altres, glaucs, em somriuen amb iniquitat, com si se’m proposessin per al crim. També, haig l’inconvenient de fer un posat comú d’allò pus. Dec haver un cap molt adotzenat. Quantes de vegades no m’he hagut d’excusar! És que hom em confon per altri tan sovint! Mentre no comencin d’allevar-me massa greus forfets aliens, encara rai. Car perill prou; la metastàtica bòfia molt llépola d’anar encolomant al primer badoc crèdit per qualsevol de les transgressions irresoltes que se’ls amunteguen pels lúgubres caus de serps on rauen fètidament i vilment entortolligats.

I ara? S’esbojarren les botzines, i quin tabust de vituperis, i quin esclat d’injúries, tret que qui en fa cap cas? Maniquí impertèrrit, posat amb peus de plom, parsimoniós, prou me n’abstinc. Un vehicle se m’aturava a la vora. Com ànec proterviós qui descendís de l’empiri a infondre’m quins altres epidèrmics atributs? No bellugaràs ni el cap. Ni que se t’hi cagui. Histriònic. Histriònic calvari del matusser qui tothom agredeix bo i circulant.

—Puja, collons; no et facis l’estreta! — diu en Silvestre, el meu company de laboratori. Érem cadells, però no anàvem mai a cap cràpula ni saturnal. Se’m vol endur a la feina; car encara treballàvem a les Químiques Formatgeres; a quina altra molt llunyana, remota, amb prou feines reconeguda, vida? I ell, ara, a quina altra guerra hi jaquí la pelleringa?

S’ericen els solcs al peu de la vinya rònega, i enmig la nit s’aixeca mal oratge; lleu s’esbalçaran els llamps com píndoles explosives al sanatori infernal, i no duc antídot ni escapulari. Adveren les estadístiques com a insignificants els carbonitzats per estavellament lumínic, descàrrega fulmínia? Què val un home perdut enlloc, desertívol entre les feres nocturnes de quin ignot desert? Zerrissenes Gewölk, zerrissenen Schleier. Em sembla veure al cel, a una de les boques diabòliques que es mostren entre les nuvolades enlluentides pels llampecs, l’uixer satànic qui diu que em vol acceptar a la malèfica orgia. Per resposta, estàtic, glaçat, posaré un cop més, fent-me el desentès, com si no hi sóc, o com si sóc de pedra i fang; em faré pregar, eternament; sempre diré no. No diré mai la paraula tabú, no diré mai sí. El mot serà hawaià, noa. Noa. Car sóc tiqui impassible, entre laves i coralls, al rabeig de l’assolellat onatge. Res no m’interromp el concentrat, estoic, entotsolament, on sóc dur pinyol qui en èpoques inimaginables desclourà enjondre en flor de cendra qui l’oreig s’enduu com llavors qui lentament se sembren als pírics oceans.

Sóc n’Aletes, el gran expedicionari, qui arreu camina lleuger, amb aletes als turmells, otacust dels elements ocults. No em barreig mai en intrigues de petulant palau, on cada cortesà no és pas millor que cap altre cagalló avariciós qui malda al femer per a surar més alt. Humilment anar fent.

Vers quarts de sis de la matinada, per via de clavegueres, arribava a casa, xop. Cap infracció demogràfica no he comesa, no em pens pas, ni superficialment parlant, car no crec tampoc que, subterrani, ningú m’hagi vist, a part els rats irats i els coiots orelladreta. Evitava sobretot la via del tren que passa per la costa. Per les vies, la costa i la platja, com formigues, milions d’infants abandonats tothora hi neden, hi vaguen, hi moren, hi sobreviuen de qualsevol manera, pudents, salvatges, infecciosos. Hordes ornamentals de desmanegats bergants, aiguamorts d’on ixen totes les perversions, nius de totes les miasmes i vermina, i malalties i flagells. A urpades la mar se’ls emporta; se’ls mengen sobtats leviatans d’ullals foramidats; a les roques rellisquen i s’esguerren; i tantost no reengegui, quants de més no n’esclafarà el tren...?

Na Luxúries, la minyona, escandalitzada, diu, rapsòdica, que pobrissó, que que sinistrat que vinc avui, ni que envernissat, sobre, de tota mena de merdes, ni que quina calipàndria no enxamparé, i que em tregui tota aqueixa robota vella, vull dir, robota molla, i que ara mateix us apariaré cap cafetot ben cald, i que us renteu ben rentat, collons, senyoret, quines coses de fer.

—Com va el saviet, senyora Luxúries — que li dic, més polit, ara que en sé el nom.
—Al seu taütet, ben acotxadet, com un torronet.
—I la nebodeta?
—Us voleu creure, senyoret Xibom, que ja la tenim llevada i estudiant com una perduda? Amb el llibre a la falda, s’adorm amb les darreres clarors vora la finestra a les golfes del senyoret Jeroniet, i amb les primeres clarors es desvetlla i continua aprenent des l’indret on s’adormia.
—I el monstret, com va el monstret?
—Quin monstret?
—Quin monstret...? El monstret!
—Ai, que no sé pas quina nit heu passada. Heu rebut cap cop al cap? Vèieu cap pel·lícula de por? La policia us duia de complimentosa visita al manicomi?
—Quin manicomi? Perdoneu, Luxúries, per comptes de cafè, m’enduc a dalt la segona ampolla de llet ben fresca que trobava entrant al llindar, la cremosa, oi, si m’ho permeteu; unes bones xarrupades de nata ben freda és el que em convé en aquestes condicions. Dejú i sedec, la nata qui, natatòria, neda damunt la llet, és allò que més segurament ni ràpida no em refà.
—I tanmateix no dèieu pas que us deprimeix tant, senyoret? La nata i la llet en general, vull dir?
—Només sóc celíac en avinentesa de massa inacció. Avui, al contrari, com vinc aixafat, el que em cal, com dic, és nates a borbolls. Mercès per les congoixes i sol·licituds, nogensmenys.
—Hauríeu de dur sempre a la butxaca, com els cosmonautes hi duen certes llavors que pots hidro-recompondre a qualsevol satèl·lit ni planeta, unes... unes... com se’n diu? Nato-...? Lleto-...?
—Lacto-...? Galacto-...? Oo-...? Spermo-...? Butiro-...?
—Un d’aqueixos, sí. Que podríeu recompondre, què ho sé jo, amb una miqueta de mel?
—Luxúries, quines pensades; deliciós!

Esquena-rompudet, m’ensorrava nu al llit. Les abelles les veig colpides per aquesta meua estranya cacopatia, llurs caretes de circumstàncies prou traint el fet que se’n deuen trobar allò que se’n diu molt i remolt, de greument concernudes, vull dir, concernides, pel meu benésser ni pau anímica, potser fins per l’estat del meu senderi i tot. Per a apaivagar-les, per a fer-los avinent que sóc el mateix, sempre el més assenyat dels humans, novament, com a la desesperada cruïlla dels malèfics trànsits letals, tret que aquest cop d’allò més relaxat ni espiritualment surant, els faig de fix figurant, perquè en processó heurística no em vinguin, simbiòtiques, amb llur gambits epistemològics de biaix cognitiu perfectament harmonitzat, a reconèixer-me pertot. Cada foradet pertinaçment i degudament bufat molt amorosament ni confortant. D’on que m’adormi entre heteres qui m’acaronen, sense estalviar moixaines ni agombols, ni xiuxius irrellevants a cau d’orella, llurs aflats perfumats de dones de salut impecable, a prova d’edat, de cèl·lules rompudes ans tan deletèriament gastades, d’estossegós asil, bressolant-me entre molt feliços núvols de cotó-fluix.

Ull de pany al buit. Schlüsselloch zur Leere. Teranyines de comiats. Entre bellugadisses bromeres de mancances, estacionat, amb ulls extàtics d’otacústic mussol. Amb ulls de granota astorada, reminiscint sobre casos esfumats, fugisseres presències de cossos esvaïts per sempre més. Expedicionari balb, xaruc, dilapidat, desconsolat, a qui el xaloc duu penyores eflorescents de vides qui es fongueren dessagnant-se. Catastròfiques es disparen a tort i a dret les evanescents imatges mentre vas pesant figues sabateres. Combats de samarugues omplen l’atmosfera. Neurones amb espines com garotes hostilitzen els enzims metabòlics qui catalitzarien les mosques qui neixen del que dura, esmicolant-se, el teu esquelet oblidat entre remots densos punxeguts matolls. Les bromeres malestatgeres del son ballen pels confins que malseparen raó i follor. Amb imprecisió, regressàvem als anys concisos, subtils, tòrpids, on no enraonàvem sinó d’actualitats, ço és, d’efímeres ximpleries. A en Silvestre se li distenia el ventre; cascú amb la seua quota d’agudesa, despeníem el jorn tastant formatges. Evocatives intimitats ens empescàvem, tret que ni ell ni jo no ens crèiem les febles decepcions, les supurants enganyifes, de l’altre. A quina profusió de funerals no assistírem! Als més opulents entre els cadàvers, aristocràtica espasa els perforava els tendrums. Confosos entre els fidels, havíem de sofrir sovint els monòlegs dels carismàtics meteoròlegs. Érem ell i jo, les dues més vils creatures de la galàxia. Agres, ens grapejàrem. Durant centúries caminàrem paral·lels resseguint les cordes de la letícia i amb molt significatius pessigolleigs fent-nos la via més planera. És clar que no ens guanyàrem gaires veneracions, rebérem blasmes rai de banda de la ruca plebs. Ens divorciàrem llavors, i els saigs de la metròpoli romangueren amb un pam de nas. Dues decapitacions que hom els furtava. Ebri, a l’armada, més tard, hom es colga en la depravació. A port, un altre titella de carn entre l’àcid escamot, hom es passeja iconoclasta. Die prahlerischen Sirenen. Les fàtues sirenes qui ens mostren enceses cireretes enxampades a llurs sucosos intersticis. Conyets qui fan morrets, qui treuen les múrries llengüetes qui se’t claven com verinoses estelles als tendres costats. Fugies esfereït, a raó de quatre o cinc pedretes desplaçades per ivaçosa trepitjada. Endut pel torniol, tot l’espectre de sedes cosmopolites estripes com vels d’arc de pluja que ocultarien els secrets ontològics. Magnet de gnòmics dimonis, ets explosiu prodigi qui s’escola en sorra de rellotge. Tu i do a destemps tot és u. Aforismes dements de xafallós de qui els capellans corrosius quan ataca ad hominem, llengua en flames, el perforaven amb boïgues a les galtes. Se t’hi filtra el fil del discurs com desmenjats fideus. Ningú, ni cap gos, se n’aprofita. Tot vola en troca de desencastada teranyina. Comiat d’escumes. Ulls pruents d’ultratjós monstret m’han despertat.

Ah, dormilega, ara pots córrer! Retrògrad, mai no et refaràs. Envaït pels nàufrags, fotimers de refugiats en onades incessants. Vint-i-cinc mil monstrets ja t’han pujat per la paret de fora, han ficat el braç pel forat rodó de les abelles, han feta bellugar la balda, han esbatanada la finestra, i s’hi han anat embotint, atrafegats, esbufegats, suosos, panteixant. I ara se t’afetgeguen pels voltants. Se t’han cruspides mels i bresques i abelles. Se t’han cruspits els peixets d’argent dels llibres que han rosegats, i els corcs i els rellotges de la mort del mobles i prestatges que han mossegats, i se t’han cagat; se t’han cagat pertot, i assenyaladament a cadascun dels teus molt importants, tan intel·lectuals, tan treballats, papers.

I ara haig por que, imminents, em devoraran de viu en viu. Minyona! — cridava, car qui sap per quin mecanisme psicològic repressiu en tornava a oblidar el nom. Minyona! — potser perquè tampoc no era moment de luxúries ni de verrinys ni de lubricitats.

I com més anem més esfereït, he cridat, Minyona! Minyona!


(...)

Acabat, ahir, 6-X-2016, de Henry Green, Living (1929).

La vida corrent d'uns obrers a una foneria de Birmingham, centrat sobretot en una diguem-ne família, i especialment en la noia de la casa, amb algunes excursions narratives que toquen la vida — alhora molt diferent (car no pas condicionada per la mancança de diners) i en el fons semblant (car abocada al fracàs i la frustració) — dels propietaris.

Els treballadors a la fàbrica, molt de xarfardeig, sovint maliciós, i no gaire de fer, encara per manca de possibilitats, enganyats dia a dia per un futur que no existeix.

—The works are so depressing, it's all so incompetent. They are all such awful people. [Diu el fill del propietari, ell qui aviat heretarà la factoria.]

—Another thing I can't understand about the lower classes is this business by which they pay 1d per week for all their lives [no pas per cap assegurança de vida o de retir, ans pel funeral!] and get a whopping £60funeral at their end. [Ho fan no pas per confiança en la mort, ans per altruisme; així no carreguen més la família, car després que ells no serveixen, prou s'han de morir, i morts, la família té un sou menys.]

Encara més a preu. Suïcidi. Dos passatges.
Andrew, foreman in iron foundry, many a time worry was too much for him and he'd go off and sit in a corner where none could see him with his hands over his face. Was many would not believe that but with delivery, delivery always being shouted at you, in tricky work like iron founding were foremen took their lives and those that didn't take them had their lives shortened by the worry.
(...)
He had halted close to three great coffin shaped lumps of metal sunk in the ground. He thought Alf Igginbotham would be in one of those three, other two did it before no one could remember. With Alf the management had tried to make the men cast with molten metal Alf had suicided in. (...) There he was in that lump of metal, thirty ton to a penny, but then likely as not he'd risen in dross to top of the metal, and like dross does when you ain't casting, it'd stuck to the sides of the ladle or gone back to the bottom as they poured the metal out. So Alf had got out of it after all, though in different shape to what he'd gone in.

L'acció empesa pel diàleg. Amb el que hom diu, es revela, i pots conèixer'l. Qui no diu, és com si no existia.

—As women who have had nits in their hair over a long period collapse when these are killed, feeling so badly removal of that violent irritation which has become stimulus for them, so when men who have worked these regular hours are now deprived of work, so, often, their lives come to be like puddles on the beach where tide no longer reaches.

Bo. Sap fer que pel seu interès servis l'atenció.




Acabat, abans-d'ahir, 5-X-16, de l'organista qui es feia dir Edmund Crispin, un recull de setze narracions, Beware of the Trains (1953).

Torns irònics, amb sovint, com sol a fer l'autor, el culpable el de més autoritat, com ara qui dirigeix mena l'enquesta.

Els trob els dotze admissibles (14 Ves!) , amb només un parell d'allò que en pots dir Bons.

The Drowning of Edgar Foley. I "Lacrimæ Rerum".

—We were all a bit hysterical in those days, whether we knew it or not, and a man who never laughed was unexpectfully resful. [Veritat perenne.]

—The precarious constricted air you notice in people who are trying to think of two things at once. [I tant.]

—The democracy of death was too large and obvious and absolute a fact to require comment. [I tanmateix què és el gros de la  literatura sinó, en el fons, comentar-hi?]

—I wouldn't be knowing if a certain fate's really worse, as they say, than actual death. But if I was a woman, well, sir, I know which I choose. [Un parell d'anys a la presó per comptes de viure amb un maleït qui et destrueix malignament el cos.]

—The phenomenal flux, without the concept of Order, is psychologically intolerable. [La mort qui tot s'ho menja.]

—When you think that there are still a lot of damned vociferous fools who go around saying children oughtn't to be taught about sex. [Hi són, hi són, i encara i encara, funesta quisca, i enfilats a llocs de poder.]

—He had none of that appalling narrowness which you normally get in people who are engaged in breeding money from money. [Astoradora estretesa de mires, és a dir, nicis; no t'hi barregis pas.]

—But in 1947 they were old-established residents who'd survived two wars and were well-known and popular in the neighbourhood. [Aquest és el detall: haver sobreviscut.]

—I've known a crime passionnel be committed for possession of a penniless old lady of sixty-eight, and statistics show sex to be the motive for quite half the murders committed in this country. [Pel cap baix, i al món.]

—Without any particular aim other than the universal aim of survival. [El mínim, i massa sovint màxim, que et demana el cos.]

—One of those average people whom you never notice, who leave no perceptible hiatus even when they die or disappear.

Fet.